Semblava que avui seria un altre dia normal, com sempre. La meva vida no és gaire estimulant. ¿Recordeu aquella pel·lícula del Bill Murray, la del dia de la marmota? Doncs així és la meva vida, cada dia faig el mateix, a la mateixa hora, i envoltat de les mateixes persones, o gairebé. Una vida grisa, com se sol dir. Això em deu venir del meu pare, que era un gris d'aquells que es dedicava a atonyinar la gent en el règim anterior, com també se sol dir. Així que jo estava predestinat. Per no variar, avui m'he llevat com cada dia, m'he dutxat, m'he vestit, m'he preparat l'esmorzar i he esmorzat, he sortit de casa amb el temps just, he baixat fins l'aparcament, he agafat el meu dos cavalls groc, m'he trobat els tres primers semàfors en vermell, el del darrera m'ha tocat el clàxon tres cops, un a cada semàfor... Tot com cada dia. I en baixar per la Via Laietana, de sobte, ha passat. Tot ha perdut els colors i s'ha tornat gris. La gent, els cotxes, els autobusos, l'asfalt (bé, l'asfalt ja n'era, de gris)... He parat el cotxe, espantat, i he esperat una estona a veure què passava. Des de lluny, un guàrdia gris m'ha fet senyes per a què continués circulant, mentre no parava de bufar el seu xiulet gris. Així que he arrancat de nou mentre comprovava que la gent que veia ara portava una vida molt grisa mentre que jo posava la nota de color.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada