Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 27 de maig del 2011

Aventures i desventures de la informàtica educativa

Poca gent dubtarà, a aquestes alçades del partit, de l'important paper que juguen actualment les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana. Se'ns han fet imprescindibles per a treballar, per a comunicar-nos i fins i tot per a divertir-nos. Des de fa més de vint anys, aquestes noves tecnologies -algunes potser ja no tan noves- també s'han fet un lloc a l'escola, primer tímidament -pensem en els primers i solitaris PCs instal·lats en els despatxos de direcció per a gestionar els centres- i actualment de forma massiva: en els darrers anys les escoles s'han omplert i es van omplint d'aules d'informàtica, pissarres i projectors digitals, agendes electròniques, ordinadors portàtils... ¿Tot aquest allau de tecnologia ha estat ben paït pels docents? En el meu cas, no gaire.

Les meves experiències com a mestre amb les tecnologies TIC han estat, segons les èpoques, entusiastes o traumàtiques. Les experiències entusiastes les vaig viure ja fa temps, potser deu o quinze anys enrere, quan cada dos o tres cursos feia un curset per a aprendre a utilitzar un programa determinat. Eren continguts relativament senzills que jo podia assimilar amb certa facilitat. Recordo que l'any 1996 vaig fer un curset sobre l'AmiPro, un processador de textos magnífic, segons el formador. Juntament amb vàries companyes, vam invertir trenta hores de les nostres vides, en sessions de tres, de sis a nou del vespre, en aprendre els secrets d'aquella meravella informàtica. Era fantàstic, et permetia fer accions impensables amb els programetes que fèiem servir llavors a l'escola, el Framework i el WordPerfect: podies canviar de lletra, fer-la més gran, més petita, omplir la pantalla de coloraines, inserir taules, dibuixos, icones... No cal dir que a partir de llavors tots els documents elaborats a l'escola van ser escrits fent servir l'AmiPro.

Dos anys més tard, però, als ordinadors del centre es va instal·lar el Word, un programa més potent i més fiable que l'AmiPro i en aquest punt es va acabar la meva relació amb el meu amic, que va ser relegat a l'oblit com un empestat cibernètic. ¿Qui em retornarà les meves trenta hores perdudes en una freda aula d'informàtica d'una escola del Vallès Oriental intentant dominar un programa que en dos anys va quedar obsolet i oblidat?

Les experiències traumàtiques van començar quan vaig haver d'aplicar els meus amplis coneixements informàtics -és una forma de dir- en un aula amb dotze ordinadors i vint-i-sis nens, dels quals vint-i-quatre en sabien més que jo, d'informàtica. Una ràpida operació matemàtica haurà permès als amables lectors i lectores deduir que cada ordinador era usat per dos nens o nenes, i davant d'alguna màquina s'organitzava algun trio, sí senyor. Els ordinadors eren unes motos immundes, uns saldos barats de la IBM que es penjaven als cinc minuts d'engegar-los. Als sis minuts començaven els brams dels nens sol·licitant ajuda, als deu minuts venia la coordinadora d'informàtica, tota atabalada i amb les galtes vermelloses, que certificava la mort sobtada de les màquines i que deia que no era culpa seva. Donades les circumstàncies i aprofitant l'avinentesa, a mig curs vaig decidir deixar d'anar a treballar amb aquells trastos i vaig quedar-me a la classe amb els nens, gaudint tots plegats del bon funcionament del bolígrafs de l'acreditada casa Bic.

Les desventures van continuar després del trasllat, fa tres anys. En arribar a la nova escola vaig comentar-li al coordinador d'informàtica que no trobava la icona del Word a la pantalla de l'ordinador. Aquell home em va respondre que no la trobaria pas, doncs en aquella escola es feia servir l'OpenOffice com a processador de textos, ja que només s'utilitzava programari lliure. Així que apa, a aprendre de nou a usar un nou processador de textos. Algú em dirà que el Word i l'OpenOffice són molt semblants, i tindrà raó, però semblant no vol dir igual, heus aquí el matís. I jo ja no estic per anar canviant de processador cada dos anys, aquesta duplicació d'esforços a la meva edat no pot portar res de bo.

Els traumes van seguir amb l'assistència a nous cursets -ara anomenats assessoraments- on en vint hores calia aprendre el funcionament de programes per retocar fotos -ulls vermells inclosos-, eliminar-ne persones , gravar cançons, suprimir la veu d'una cançó i gravar-ne una altra a sobre, fer un karaoke, crear una màquina virtual dins de l'ordinador, congelar l'ordinador... Tota aquesta tecnologia, molt atractiva i útil, no ho nego, a mi em va desbordar, i encara em desborda. No sóc capaç d'assimilar tot això, fer-ho bé i a més utilitzar-ho a l'aula de forma profitosa amb els nens. ¿Cal que un nen de primària sàpiga eliminar la figura del seu avi, posem per cas, d'una fotografia i que només es vegi la iaia, sola i desemparada al costat de l'escullera del port? Jo diria que no. Per això he decidit anar a poc a poc i fer servir i aprendre allò que necessito segons la meva forma de treballar, que ja començo a tenir prou ple el disc dur.

Voldria acabar recordant el curset de l'AmiPro del llunyà hivern de 1996. Una companya de l'escola va passar tot el curset -trenta hores, recordem- a la darrera filera de l'aula, jugant al solitari i renegant contra el formador, que no podia sentir-la. Li van donar el mateix diploma que a mi i mai, però és que mai, va usar l'AmiPro a l'escola. Del Word i de l'OpenOffice ja no cal que en parlem. Es va jubilar als 60 anys i viu com una reina. Tot això que va guanyar.
Pere París

divendres, 20 de maig del 2011

Furgoneta



Sembla que em retiren. L'altre dia en François em va conduir fins els afores del poble, al polígon industrial, i em va aparcar davant del concessionari de la Citroën. Va entrar i s'hi va estar una bona estona. Jo el veia a través dels grans vitralls, l'atenia una noia molt elegant, amb una carpeta a la mà que anava consultant de tant en tant. Van estar molta estona davant d'una Berlingo blanca, immaculada, nova. Aquesta és la paraula, nova. Sé que no puc competir amb ella. Ja porto un bon grapat d'anys treballant amb el François, des que em van fabricar allà pels anys seixanta en una gran fàbrica de la banlieu de París. I no ha estat una vida fàcil, sempre carregada de peces metàl·liques i mercaderies, amunt i avall. He de dir que en François ha estat un bon amo, m'ha cuidat bé, i mai no m'ha faltat de res, ni gasoil (m'agrada molt el de la BP, el de TOTAL m'embafa de seguida), ni oli ni líquid de frens. Però sóc una eina de treball, no un cotxe per a fardar, per això l'aspecte que tinc no és gaire encisador. Mai no m'ha pintat de nou, i en els darrers anys ja ni m'arreglava els petits bonys que em feia contra els altres cotxes en aparcar de pressa i de qualsevol manera. Ara, mai no l'he deixat tirat, cosa que no es pot dir del seu bonic Mègane. Em fa por el moment que em porti fins al desguàs. Allà em trauran les peces que encara facin servei, i després una màquina em convertirà en ferralla, i diuen que serviré per a fabricar un nou objecte. Mira, potser aprofitaran una part de mi per a fer una nova Berlingo. No es lliurarà de mi tan fàcilment, el François!

dimecres, 18 de maig del 2011

Gris



Semblava que avui seria un altre dia normal, com sempre. La meva vida no és gaire estimulant. ¿Recordeu aquella pel·lícula del Bill Murray, la del dia de la marmota? Doncs així és la meva vida, cada dia faig el mateix, a la mateixa hora, i envoltat de les mateixes persones, o gairebé. Una vida grisa, com se sol dir. Això em deu venir del meu pare, que era un gris d'aquells que es dedicava a atonyinar la gent en el règim anterior, com també se sol dir. Així que jo estava predestinat. Per no variar, avui m'he llevat com cada dia, m'he dutxat, m'he vestit, m'he preparat l'esmorzar i he esmorzat, he sortit de casa amb el temps just, he baixat fins l'aparcament, he agafat el meu dos cavalls groc, m'he trobat els tres primers semàfors en vermell, el del darrera m'ha tocat el clàxon tres cops, un a cada semàfor... Tot com cada dia. I en baixar per la Via Laietana, de sobte, ha passat. Tot ha perdut els colors i s'ha tornat gris. La gent, els cotxes, els autobusos, l'asfalt (bé, l'asfalt ja n'era, de gris)... He parat el cotxe, espantat, i he esperat una estona a veure què passava. Des de lluny, un guàrdia gris m'ha fet senyes per a què continués circulant, mentre no parava de bufar el seu xiulet gris. Així que he arrancat de nou mentre comprovava que la gent que veia ara portava una vida molt grisa mentre que jo posava la nota de color.

dimarts, 17 de maig del 2011

High Street Kensington



Mireu-me bé. Aquí on em veieu, jo era el terror dels set mars. Em vaig enrolar en un vaixell al port de Londres quan tenia disset anys, just acabada la guerra mundial. Era un vaixell de càrrega prou gran, Karaboudjan es deia. El comandava el capità Haddock, un gran marí i un gran home. Hi vaig treballar gairebé trenta anys, i vaig recórrer tots els mars i tots els ports que us pugueu imaginar: Singapur, Panamà, San Francisco, Sidney, València... Què us explicaria de cada ciutat? No gaire cosa, doncs a penes atracàvem, descarregàvem les mercaderies, carregàvem de nou i cap a un altre lloc. Tot i això, sempre trobava una estona per a veure la meva núvia, els mariners en tenim una a cada port, diuen. Però la meva casa era a bord. Fins que una maleïda nit d'hivern, navegant per les aigües de l'Atlàntic nord, vam topar amb un iceberg, devia ser el nét del que va enfonsar el Titànic. El Karaboudjan també es va enfonsar, i tant! I ben ràpid, que anava prou carregat. Portàvem a les bodegues vint vagons de metro, que havien construït a una fàbrica de La Rochelle, cap a Sudamèrica. Vam tenir sort, tots els tripulants ens vam salvar, però els vagons de metro deuen ser encara allà baix, amb milers de tones d'aigua a sobre d'ells, potser ja una mica rovellats, amb els seus seients, els comandaments del maquinista, els vidres de les finestres, els cartells de deixeu sortir abans d'entrar, tot nou i per estrenar. I mira, ara que ja estic jubilat, em passo els matins aquí, en aquesta estació de metro, donant pa als coloms i veient passar els trens. Mentre no vingui un altre iceberg, tot anirà bé, per als trens i per a mí.

Autoxoc



Apa que no he rebut cops, jo, a la vida. Em van fer a una fàbrica de Saragossa, amb molts altres germans com jo, cap allà els anys seixanta del segle passat, com es diu ara. Fet i fet, fa uns quaranta anys. Primer em van fabricar el xassís. Després m'hi van posar a sobre una carrosseria ben blava amb una elegant franja blanca, el seient beige, el volant i el pal per a agafar l'electricitat. Finalment, va venir el senyor Lupotto, que em va comprar, a mi i a trenta germans més. Ens va portar a la seva gran pista, una pista bella, gran, imponent, segurament el millor lloc del món per a tots nosaltres. La pista era a la platja de Badalona, i des d'ella vèiem el mar. Què més podíem demanar? Pel matí no treballàvem, els mecànics ens netejaven i revisaven tots els nostres circuits. Després ens agrupaven en dues fileres al centre de la pista. A la tarda començava el ball. Ens posaven al voltant de la pista, sonava la música i la gent passava pel remolc-taquilla del senyor Lupotto a comprar fitxes, blaves i vermelles, un duro la fitxa. Però si compraven sis, només els costaven 25 pessetes. Quan sonava el clàxon, tothom seia dins nostre i posava la fitxa a la ranura del nostre capó. Premien l'accelerador i apa, a xocar-nos els uns contra els altres. Tota la tarda, tota la nit, de vegades fins la matinada, sobretot els caps de setmana. Érem els ases de tots els cops. A mi m'agradava quan arribava la festa major, a l'agost, perquè al voltant de la nostra pista s'omplia de veïns: quatre cavallitus, el Baby Ceditas entre ells; el Girasol, la Muntanya Russa, el Tren de la Bruixa, les tómboles; la parada del vi Montroy Pedro Masana, presidida pel seu gran ninot vestit de baturro; els mesons, les xurreries... Tot s'omplia de llums, de sorolls, de músiques tronants, d'olors a oli fregit i a núvols de cotó... i de gent, que no parava de voltar, de riure i de viure. Per a nosaltres era molta feina i anàvem a dormir prou tard. L'endemà al matí els mecànics ens repetien els seus massatges, les seves atencions, mentre ens arribaven somortes les veus de la gent a la platja. Calia estar en forma, que a la tarda tornarien de nou!