Poca gent dubtarà, a aquestes alçades del partit, de l'important paper que juguen actualment les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana. Se'ns han fet imprescindibles per a treballar, per a comunicar-nos i fins i tot per a divertir-nos. Des de fa més de vint anys, aquestes noves tecnologies -algunes potser ja no tan noves- també s'han fet un lloc a l'escola, primer tímidament -pensem en els primers i solitaris PCs instal·lats en els despatxos de direcció per a gestionar els centres- i actualment de forma massiva: en els darrers anys les escoles s'han omplert i es van omplint d'aules d'informàtica, pissarres i projectors digitals, agendes electròniques, ordinadors portàtils... ¿Tot aquest allau de tecnologia ha estat ben paït pels docents? En el meu cas, no gaire.
Les meves experiències com a mestre amb les tecnologies TIC han estat, segons les èpoques, entusiastes o traumàtiques. Les experiències entusiastes les vaig viure ja fa temps, potser deu o quinze anys enrere, quan cada dos o tres cursos feia un curset per a aprendre a utilitzar un programa determinat. Eren continguts relativament senzills que jo podia assimilar amb certa facilitat. Recordo que l'any 1996 vaig fer un curset sobre l'AmiPro, un processador de textos magnífic, segons el formador. Juntament amb vàries companyes, vam invertir trenta hores de les nostres vides, en sessions de tres, de sis a nou del vespre, en aprendre els secrets d'aquella meravella informàtica. Era fantàstic, et permetia fer accions impensables amb els programetes que fèiem servir llavors a l'escola, el Framework i el WordPerfect: podies canviar de lletra, fer-la més gran, més petita, omplir la pantalla de coloraines, inserir taules, dibuixos, icones... No cal dir que a partir de llavors tots els documents elaborats a l'escola van ser escrits fent servir l'AmiPro.
Dos anys més tard, però, als ordinadors del centre es va instal·lar el Word, un programa més potent i més fiable que l'AmiPro i en aquest punt es va acabar la meva relació amb el meu amic, que va ser relegat a l'oblit com un empestat cibernètic. ¿Qui em retornarà les meves trenta hores perdudes en una freda aula d'informàtica d'una escola del Vallès Oriental intentant dominar un programa que en dos anys va quedar obsolet i oblidat?
Les experiències traumàtiques van començar quan vaig haver d'aplicar els meus amplis coneixements informàtics -és una forma de dir- en un aula amb dotze ordinadors i vint-i-sis nens, dels quals vint-i-quatre en sabien més que jo, d'informàtica. Una ràpida operació matemàtica haurà permès als amables lectors i lectores deduir que cada ordinador era usat per dos nens o nenes, i davant d'alguna màquina s'organitzava algun trio, sí senyor. Els ordinadors eren unes motos immundes, uns saldos barats de la IBM que es penjaven als cinc minuts d'engegar-los. Als sis minuts començaven els brams dels nens sol·licitant ajuda, als deu minuts venia la coordinadora d'informàtica, tota atabalada i amb les galtes vermelloses, que certificava la mort sobtada de les màquines i que deia que no era culpa seva. Donades les circumstàncies i aprofitant l'avinentesa, a mig curs vaig decidir deixar d'anar a treballar amb aquells trastos i vaig quedar-me a la classe amb els nens, gaudint tots plegats del bon funcionament del bolígrafs de l'acreditada casa Bic.
Les desventures van continuar després del trasllat, fa tres anys. En arribar a la nova escola vaig comentar-li al coordinador d'informàtica que no trobava la icona del Word a la pantalla de l'ordinador. Aquell home em va respondre que no la trobaria pas, doncs en aquella escola es feia servir l'OpenOffice com a processador de textos, ja que només s'utilitzava programari lliure. Així que apa, a aprendre de nou a usar un nou processador de textos. Algú em dirà que el Word i l'OpenOffice són molt semblants, i tindrà raó, però semblant no vol dir igual, heus aquí el matís. I jo ja no estic per anar canviant de processador cada dos anys, aquesta duplicació d'esforços a la meva edat no pot portar res de bo.
Els traumes van seguir amb l'assistència a nous cursets -ara anomenats assessoraments- on en vint hores calia aprendre el funcionament de programes per retocar fotos -ulls vermells inclosos-, eliminar-ne persones , gravar cançons, suprimir la veu d'una cançó i gravar-ne una altra a sobre, fer un karaoke, crear una màquina virtual dins de l'ordinador, congelar l'ordinador... Tota aquesta tecnologia, molt atractiva i útil, no ho nego, a mi em va desbordar, i encara em desborda. No sóc capaç d'assimilar tot això, fer-ho bé i a més utilitzar-ho a l'aula de forma profitosa amb els nens. ¿Cal que un nen de primària sàpiga eliminar la figura del seu avi, posem per cas, d'una fotografia i que només es vegi la iaia, sola i desemparada al costat de l'escullera del port? Jo diria que no. Per això he decidit anar a poc a poc i fer servir i aprendre allò que necessito segons la meva forma de treballar, que ja començo a tenir prou ple el disc dur.
Voldria acabar recordant el curset de l'AmiPro del llunyà hivern de 1996. Una companya de l'escola va passar tot el curset -trenta hores, recordem- a la darrera filera de l'aula, jugant al solitari i renegant contra el formador, que no podia sentir-la. Li van donar el mateix diploma que a mi i mai, però és que mai, va usar l'AmiPro a l'escola. Del Word i de l'OpenOffice ja no cal que en parlem. Es va jubilar als 60 anys i viu com una reina. Tot això que va guanyar.
Pere París
