Aquell
estiu, la meva situació econòmica tampoc no era gaire bona, com en
anys anteriors, així que havia de passar les vacances a casa, sense
poder viatjar. O, com a mínim, sense viatjar a llocs llunyans. Una
de les estratègies que em servia per a enganyar-me i consolar-me
alhora era vestir-me de guiri -una samarreta discretament cridanera,
uns pantalons curts, sandàlies barates i gorra- i anar a visitar
llocs de Barcelona que encara no coneixia. Jo a això ho anomenava
fer turisme metropolità. I aquell matí vaig decidir anar al Museu
Egipci. No tot era posar-se la roba i prou, calia una mica
d'imaginació per a gaudir de la visita. En sortir de casa vaig
agafar la línia 2 del Metro, la de color lila, pensant que em
trobava a Londres i pujava a la Metropolitan Line, que segons el mapa
del Tube també és de color lila. Quan vaig baixar a Passeig de
Gràcia vaig tenir la sensació de sortir al barri de Holborn, i
mentre caminava pel carrer València, em semblava que ho feia per
Great Russel Street. En arribar davant del Museu Egipci vaig trobar a
faltar la gran escalinata del British Museum, això sí, però no es
pot tenir tot. La visita al museu em va agradar. Les col·leccions no
eren les del British, però Barcelona tampoc no és Londres, i els
catalans tampoc no hem robat tants tresors artístics a altres pobles
com han fet els britànics, més que res per manca d'oportunitats.
Després de més de dues hores de veure sarcòfags i mòmies, ja era
hora de tornar a casa. Vaig decidir agafar l'autobús. Tot i que vaig
posar a treballar de nou la meva imaginació, a la parada del carrer
València / Great Russel Street no va arribar cap Routemaster vermell
de dos pisos, sinó un autobús MAN de la línia 44. En pujar em va
acaronar suaument l'aire fred que omplia el vehicle i que feia
oblidar la xafogor habitual del mes de juliol a Barcelona. L'autobús
anava mig buit, vaig poder seure a la primera filera de seients
dobles, just darrera de la plataforma central. El trànsit a aquella
hora, gairebé tres quarts d'una, era bastant fluid, el 44 circulava
a bona velocitat entre parada i parada del llarg carrer València. En
arribar a la parada dels encants, vaig creure de nou amb força que
em trobava a Londres, ja que hi va pujar un home de mitjana edat, no
gaire ben vestit, de mirada borrega, traginant dues bosses de
plàstic plenes de fruita. Va tenir problemes per treure de la
cartera la T-10 i fer-la passar per la màquina cancel·ladora. Tot i
això, un somriure resignat i trist no li va marxar de la cara en cap
moment. Aquell home era Míster Bean. En veure'l pujar, vaig tenir el
pressentiment de què alguna cosa passaria. I efectivament, alguna
cosa va passar. El senyor Bean es va quedar dret a la plataforma
central, recolzat contra els vidres de les finestres. Deixà les dues
bosses de fruita a terra. En arribar a la parada següent, el
conductor va calcular malament la velocitat i es va veure obligat a
fer una brusca frenada. I llavors una síndria immensa, tota verda,
va sortir disparada d'una de les bosses i rodolà i rodolà pel terra
de l'autobús, fins a la porta d'entrada. El pobre Mister Bean,
atabalat i esverat, va córrer darrera la síndria, va placar-la i,
sense saber on mirar, tot vermell, va guardar-la de nou a la bossa.
Una bona jugada de rugby per acabar un matí ben londinenc. Qui no es
conforma és perquè no vol.
