Jubilació

           El fet que va obligar a intervenir l’equip directiu va passar un matí del mes d’abril. Eren quarts d’una i feia uns minuts que havia tocat el timbre que marcava la fi de les classes matinals. El senyor Marcel·lí es trobava corregint controls a la sala de professors, juntament amb tres o quatre mestres més.

            En això que entrà La Vinagre, tota ofesa i bufant com una vedella a punt de parir.

            - És intolerable! És una vergonya! Buf!

            I llençà violentament els dos llibres i la carpeta que portava sobre la llarga taula de la sala. Els mestres miraren La Vinagre i li preguntaren que li passava. Resulta que un dels nens que ella atenia a l’aula d’educació especial, el Renol, l’havia insultada, li havia dit mala puta. Era una falta de respecte intolerable, evidentment. Tots els mestres li donaven la raó a La Vinagre, tot i les poques simpaties que despertava en la majoria del claustre. És ben cert que tothom reconeixia que era una gran professional, millor professional que persona, ben cert. Però, és clar, Adolf Hitler, Francisco Franco o Augusto Pinochet  també van ser uns grans professionals en el seu camp laboral i no per això eren unes persones ben valorades a nivell general.

            Cal afegir a la crònica de l’incident la personalitat del nen implicat, el Renol, un nen anomenat així perquè els pares el van concebre, segons confessió pròpia feta al psicòleg de l’escola, en el seient del darrere del seu R-5 GTL groc, una romàntica nit de lluna minvant, després d’assistir a un festival de sevillanes organitzat per Ràdio Tele Taxi a Can Zam. Amb aquests antecedents ambientals, més els genètics que li havien regalat amb prou avarícia els seus progenitors, així havia sortit el nen: un manyoc de nervis incapaç de respectar cap de les lleis humanes, ni tan sols les de Newton. El Renol  ja va ser famós a l’escola des d’abans d’ingressar-hi, quan a la jornada de portes obertes es va enfilar a l’armari de material de la classe dels escorpins. El conserge, el senyor Enric, va necessitar dues hores per baixar-lo, mentre la mare s’ho mirava entendrida al temps que li queia la baba i explicava la que havia muntat el seu fill a la guarderia quan van anar de visita al zoo. Des de llavors, el Floquet de Neu, Déu l'hagi perdonat,  va gaudir d’unes sessions de psicoteràpia especial per a primats superiors. Fins i tot els seus cabells van emblanquir encara més. En fi, el Renol era a segon i encara passaria a l’escola sis anys més, això suposant que algun cervell privilegiat no fes cap proposta de repetició. 

            Als dos minuts, mitja escola ja s’havia assabentat del que havia passat entre La Vinagre i el Renol. L’equip directiu s’havia personat ràpidament per a donar suport a la mestra, intentant evitar una d’aquelles crisis de bufera que li donaven i que amargaven l’existència d’aquells que l’envoltaven. Tot i això, La Vinagre no parava de bramar en veu alta  que aquell nen estava boig, i que calia donar-li un bon correctiu. Finalment, amb bones paraules i amb la promesa de què, finalment, li obririen un expedient al Renol, aconseguiren que La Vinagre segués en una cadira, es calmés i deixés de bufar. Demanà un cigarret que encengué àvidament, llançant bafarades de fum que contaminaren la sala ràpidament.

            Va ser llavors quan el senyor Marcel·lí aixecà els ulls dels seus controls. Durant tota l’estona havia estat corregint sense mirar ni un moment al seu voltant. La seva mirada es creuà un instant amb la de La Vinagre. Tornà als seus controls, mentre deia amb veu alta i clara.

            - Ja és ben cert, ja, que els nens i els bojos sempre diuen la veritat.

            La Vinagre s’empassà el cigarret, encès i tot. La van haver de portar a urgències. Després va demanar la baixa. El senyor Marcel·lí va ser apartat de la seva tutoria i el van posar a treure la pols dels llibres de la biblioteca. Que n'hi havia molta, per cert.

              Finalment, el senyor Marcel·lí es va jubilar tres anys abans del que li tocava, però amb el cent per cent de la seva nòmina. Alguns del seus antics alumnes, ja grans,   explicaven que era habitual veure'l a mig matí, assegut en una taula del Cafè dels Esports, llegint el diari, prenent-se un cafè i fumant-se un Rössli. De tant en tant aixecava la vista per veure el que hi havia al seu voltant.  Però ningú no el va sentir mai fer cap comentari.