Línia 44

Aquell estiu, la meva situació econòmica tampoc no era gaire bona, com en anys anteriors, així que havia de passar les vacances a casa, sense poder viatjar. O, com a mínim, sense viatjar a llocs llunyans. Una de les estratègies que em servia per a enganyar-me i consolar-me alhora era vestir-me de guiri -una samarreta discretament cridanera, uns pantalons curts, sandàlies barates i gorra- i anar a visitar llocs de Barcelona que encara no coneixia. Jo a això ho anomenava fer turisme metropolità. I aquell matí vaig decidir anar al Museu Egipci. No tot era posar-se la roba i prou, calia una mica d'imaginació per a gaudir de la visita. En sortir de casa vaig agafar la línia 2 del Metro, la de color lila, pensant que em trobava a Londres i pujava a la Metropolitan Line, que segons el mapa del Tube també és de color lila. Quan vaig baixar a Passeig de Gràcia vaig tenir la sensació de sortir al barri de Holborn, i mentre caminava pel carrer València, em semblava que ho feia per Great Russel Street. En arribar davant del Museu Egipci vaig trobar a faltar la gran escalinata del British Museum, això sí, però no es pot tenir tot. La visita al museu em va agradar. Les col·leccions no eren les del British, però Barcelona tampoc no és Londres, i els catalans tampoc no hem robat tants tresors artístics a altres pobles com han fet els britànics, més que res per manca d'oportunitats. Després de més de dues hores de veure sarcòfags i mòmies, ja era hora de tornar a casa. Vaig decidir agafar l'autobús. Tot i que vaig posar a treballar de nou la meva imaginació, a la parada del carrer València / Great Russel Street no va arribar cap Routemaster vermell de dos pisos, sinó un autobús MAN de la línia 44. En pujar em va acaronar suaument l'aire fred que omplia el vehicle i que feia oblidar la xafogor habitual del mes de juliol a Barcelona. L'autobús anava mig buit, vaig poder seure a la primera filera de seients dobles, just darrera de la plataforma central. El trànsit a aquella hora, gairebé tres quarts d'una, era bastant fluid, el 44 circulava a bona velocitat entre parada i parada del llarg carrer València. En arribar a la parada dels encants, vaig creure de nou amb força que em trobava a Londres, ja que hi va pujar un home de mitjana edat, no gaire ben vestit, de mirada borrega, traginant dues bosses de plàstic plenes de fruita. Va tenir problemes per treure de la cartera la T-10 i fer-la passar per la màquina cancel·ladora. Tot i això, un somriure resignat i trist no li va marxar de la cara en cap moment. Aquell home era Míster Bean. En veure'l pujar, vaig tenir el pressentiment de què alguna cosa passaria. I efectivament, alguna cosa va passar. El senyor Bean es va quedar dret a la plataforma central, recolzat contra els vidres de les finestres. Deixà les dues bosses de fruita a terra. En arribar a la parada següent, el conductor va calcular malament la velocitat i es va veure obligat a fer una brusca frenada. I llavors una síndria immensa, tota verda, va sortir disparada d'una de les bosses i rodolà i rodolà pel terra de l'autobús, fins a la porta d'entrada. El pobre Mister Bean, atabalat i esverat, va córrer darrera la síndria, va placar-la i, sense saber on mirar, tot vermell, va guardar-la de nou a la bossa. Una bona jugada de rugby per acabar un matí ben londinenc. Qui no es conforma és perquè no vol.

Jubilació

           El fet que va obligar a intervenir l’equip directiu va passar un matí del mes d’abril. Eren quarts d’una i feia uns minuts que havia tocat el timbre que marcava la fi de les classes matinals. El senyor Marcel·lí es trobava corregint controls a la sala de professors, juntament amb tres o quatre mestres més.

            En això que entrà La Vinagre, tota ofesa i bufant com una vedella a punt de parir.

            - És intolerable! És una vergonya! Buf!

            I llençà violentament els dos llibres i la carpeta que portava sobre la llarga taula de la sala. Els mestres miraren La Vinagre i li preguntaren que li passava. Resulta que un dels nens que ella atenia a l’aula d’educació especial, el Renol, l’havia insultada, li havia dit mala puta. Era una falta de respecte intolerable, evidentment. Tots els mestres li donaven la raó a La Vinagre, tot i les poques simpaties que despertava en la majoria del claustre. És ben cert que tothom reconeixia que era una gran professional, millor professional que persona, ben cert. Però, és clar, Adolf Hitler, Francisco Franco o Augusto Pinochet  també van ser uns grans professionals en el seu camp laboral i no per això eren unes persones ben valorades a nivell general.

            Cal afegir a la crònica de l’incident la personalitat del nen implicat, el Renol, un nen anomenat així perquè els pares el van concebre, segons confessió pròpia feta al psicòleg de l’escola, en el seient del darrere del seu R-5 GTL groc, una romàntica nit de lluna minvant, després d’assistir a un festival de sevillanes organitzat per Ràdio Tele Taxi a Can Zam. Amb aquests antecedents ambientals, més els genètics que li havien regalat amb prou avarícia els seus progenitors, així havia sortit el nen: un manyoc de nervis incapaç de respectar cap de les lleis humanes, ni tan sols les de Newton. El Renol  ja va ser famós a l’escola des d’abans d’ingressar-hi, quan a la jornada de portes obertes es va enfilar a l’armari de material de la classe dels escorpins. El conserge, el senyor Enric, va necessitar dues hores per baixar-lo, mentre la mare s’ho mirava entendrida al temps que li queia la baba i explicava la que havia muntat el seu fill a la guarderia quan van anar de visita al zoo. Des de llavors, el Floquet de Neu, Déu l'hagi perdonat,  va gaudir d’unes sessions de psicoteràpia especial per a primats superiors. Fins i tot els seus cabells van emblanquir encara més. En fi, el Renol era a segon i encara passaria a l’escola sis anys més, això suposant que algun cervell privilegiat no fes cap proposta de repetició. 

            Als dos minuts, mitja escola ja s’havia assabentat del que havia passat entre La Vinagre i el Renol. L’equip directiu s’havia personat ràpidament per a donar suport a la mestra, intentant evitar una d’aquelles crisis de bufera que li donaven i que amargaven l’existència d’aquells que l’envoltaven. Tot i això, La Vinagre no parava de bramar en veu alta  que aquell nen estava boig, i que calia donar-li un bon correctiu. Finalment, amb bones paraules i amb la promesa de què, finalment, li obririen un expedient al Renol, aconseguiren que La Vinagre segués en una cadira, es calmés i deixés de bufar. Demanà un cigarret que encengué àvidament, llançant bafarades de fum que contaminaren la sala ràpidament.

            Va ser llavors quan el senyor Marcel·lí aixecà els ulls dels seus controls. Durant tota l’estona havia estat corregint sense mirar ni un moment al seu voltant. La seva mirada es creuà un instant amb la de La Vinagre. Tornà als seus controls, mentre deia amb veu alta i clara.

            - Ja és ben cert, ja, que els nens i els bojos sempre diuen la veritat.

            La Vinagre s’empassà el cigarret, encès i tot. La van haver de portar a urgències. Després va demanar la baixa. El senyor Marcel·lí va ser apartat de la seva tutoria i el van posar a treure la pols dels llibres de la biblioteca. Que n'hi havia molta, per cert.

              Finalment, el senyor Marcel·lí es va jubilar tres anys abans del que li tocava, però amb el cent per cent de la seva nòmina. Alguns del seus antics alumnes, ja grans,   explicaven que era habitual veure'l a mig matí, assegut en una taula del Cafè dels Esports, llegint el diari, prenent-se un cafè i fumant-se un Rössli. De tant en tant aixecava la vista per veure el que hi havia al seu voltant.  Però ningú no el va sentir mai fer cap comentari.

Jubilació de l'Adela.

Text escrit per a celebrar la jubilació de l'Adela, després de 31 anys de feina a l'Escola Joaquim Abril, i uns quants anys més en altres escoles.

Sembla que va ser ahir -i ja fa vint-i-vuit anys- que vaig arribar per primera vegada al Joaquim Abril per a fer una substitució i l'Adela ja hi era. I aquell dia, a més, feia pati. Amable, acollidora, com ella era i és. I fumant, tot s'ha de dir.

El que ara diré ja ho vaig escriure fa temps en un altre lloc, però és que no puc dir una altra cosa d'ella: treballadora incansable i discreta, transparent, bona persona... En tots aquests anys, l'Adela ha donat dignitat al noble art d'ensenyar a qui no sap i al difícil ofici d'ensenyar a qui no vol.

Sempre he vist l'Adela al Joaquim Abril, fins i tot quan jo ja no hi era. I ara em diuen que es jubila. I fa bé, que ja n'hi ha prou d'aguantar tants nens -i nenes-, tantes programacions, tants informes, tanto wimpri i tanta saga i tanta carta de compromís... Que l'ensenyament ja no és el que era. Ens estan envaint massa ulls mecànics i cervells electrònics de tecnologia barata que mai no podran reemplaçar una mirada humana com la seva.

Primer les retallades, i ara l'Adela es jubila. L'ensenyament d'aquest país es queda en una situació ben precària.

Adela: felicidades por la jubilación y que todo vaya muy bien. A vivir! 

Juny de 2011 

Sant Crist

Hola. Possiblement algú de vosaltres ja em coneix, sobretot si heu fet cap algun cop a Cotlliure. Fa anys, un mossèn benintencionat va pensar que un santcrist arran de mar serviria per a protegir els pescadors, i mira, aquí em vam plantar. Ja no me'n recordo del temps que porto aquí, sempre mirant l'aigua. No us negaré que estic molt distret, molta gent em ve a veure, fins i tot a l'estiu massa i tot, però què has de fer! I no paren de passar barquetes i vaixells, que també serveixen per a matar el temps. El que menys m'agrada de la meva situació són les llargues nits d'hivern, sobretot quan hi ha llevantada o bufa la tramuntana. Si sabéssiu com és de dur ésser aquí palplantat envoltat de tenebres, mentre sento les immenses onades estavellar-se contra les roques... i el vent sembla que vulgui trencar la creu. Tot i això, prefereixo ésser aquí que no com altres col·legues, que es passen la vida tancats en esglésies, ermites i catedrals i a penes veuen la llum del sol. Mira el Crist de Lepant, que només el treuen una estona el divendres sant a les tres de la tarda, i si plou, apa, cap a dins de nou i tal dia farà un any, mai millor dita la frase. Com a mínim, al Cristo de los Gitanos, siempre con sangre en las manos, siempre por desenclavar, el treuen a voltar per Sevilla tota la matinada del mateix divendres sant, ben distret amb tanta farra! Quin vers tan bonic li va dedicar el senyor Antonio Machado! També va venir pel meu poble, el senyor Antonio, però ja estava molt malalt, pobre home, i s'hi va morir. Està enterrat al nostre cementiri. A veure si tinc sort i algun dia em treuen d'aquí i m'hi porten a fer-li companyia.

Aventures i desventures de la informàtica educativa

Poca gent dubtarà, a aquestes alçades del partit, de l'important paper que juguen actualment les noves tecnologies en la nostra vida quotidiana. Se'ns han fet imprescindibles per a treballar, per a comunicar-nos i fins i tot per a divertir-nos. Des de fa més de vint anys, aquestes noves tecnologies -algunes potser ja no tan noves- també s'han fet un lloc a l'escola, primer tímidament -pensem en els primers i solitaris PCs instal·lats en els despatxos de direcció per a gestionar els centres- i actualment de forma massiva: en els darrers anys les escoles s'han omplert i es van omplint d'aules d'informàtica, pissarres i projectors digitals, agendes electròniques, ordinadors portàtils... ¿Tot aquest allau de tecnologia ha estat ben paït pels docents? En el meu cas, no gaire.

Les meves experiències com a mestre amb les tecnologies TIC han estat, segons les èpoques, entusiastes o traumàtiques. Les experiències entusiastes les vaig viure ja fa temps, potser deu o quinze anys enrere, quan cada dos o tres cursos feia un curset per a aprendre a utilitzar un programa determinat. Eren continguts relativament senzills que jo podia assimilar amb certa facilitat. Recordo que l'any 1996 vaig fer un curset sobre l'AmiPro, un processador de textos magnífic, segons el formador. Juntament amb vàries companyes, vam invertir trenta hores de les nostres vides, en sessions de tres, de sis a nou del vespre, en aprendre els secrets d'aquella meravella informàtica. Era fantàstic, et permetia fer accions impensables amb els programetes que fèiem servir llavors a l'escola, el Framework i el WordPerfect: podies canviar de lletra, fer-la més gran, més petita, omplir la pantalla de coloraines, inserir taules, dibuixos, icones... No cal dir que a partir de llavors tots els documents elaborats a l'escola van ser escrits fent servir l'AmiPro.

Dos anys més tard, però, als ordinadors del centre es va instal·lar el Word, un programa més potent i més fiable que l'AmiPro i en aquest punt es va acabar la meva relació amb el meu amic, que va ser relegat a l'oblit com un empestat cibernètic. ¿Qui em retornarà les meves trenta hores perdudes en una freda aula d'informàtica d'una escola del Vallès Oriental intentant dominar un programa que en dos anys va quedar obsolet i oblidat?

Les experiències traumàtiques van començar quan vaig haver d'aplicar els meus amplis coneixements informàtics -és una forma de dir- en un aula amb dotze ordinadors i vint-i-sis nens, dels quals vint-i-quatre en sabien més que jo, d'informàtica. Una ràpida operació matemàtica haurà permès als amables lectors i lectores deduir que cada ordinador era usat per dos nens o nenes, i davant d'alguna màquina s'organitzava algun trio, sí senyor. Els ordinadors eren unes motos immundes, uns saldos barats de la IBM que es penjaven als cinc minuts d'engegar-los. Als sis minuts començaven els brams dels nens sol·licitant ajuda, als deu minuts venia la coordinadora d'informàtica, tota atabalada i amb les galtes vermelloses, que certificava la mort sobtada de les màquines i que deia que no era culpa seva. Donades les circumstàncies i aprofitant l'avinentesa, a mig curs vaig decidir deixar d'anar a treballar amb aquells trastos i vaig quedar-me a la classe amb els nens, gaudint tots plegats del bon funcionament del bolígrafs de l'acreditada casa Bic.

Les desventures van continuar després del trasllat, fa tres anys. En arribar a la nova escola vaig comentar-li al coordinador d'informàtica que no trobava la icona del Word a la pantalla de l'ordinador. Aquell home em va respondre que no la trobaria pas, doncs en aquella escola es feia servir l'OpenOffice com a processador de textos, ja que només s'utilitzava programari lliure. Així que apa, a aprendre de nou a usar un nou processador de textos. Algú em dirà que el Word i l'OpenOffice són molt semblants, i tindrà raó, però semblant no vol dir igual, heus aquí el matís. I jo ja no estic per anar canviant de processador cada dos anys, aquesta duplicació d'esforços a la meva edat no pot portar res de bo.

Els traumes van seguir amb l'assistència a nous cursets -ara anomenats assessoraments- on en vint hores calia aprendre el funcionament de programes per retocar fotos -ulls vermells inclosos-, eliminar-ne persones , gravar cançons, suprimir la veu d'una cançó i gravar-ne una altra a sobre, fer un karaoke, crear una màquina virtual dins de l'ordinador, congelar l'ordinador... Tota aquesta tecnologia, molt atractiva i útil, no ho nego, a mi em va desbordar, i encara em desborda. No sóc capaç d'assimilar tot això, fer-ho bé i a més utilitzar-ho a l'aula de forma profitosa amb els nens. ¿Cal que un nen de primària sàpiga eliminar la figura del seu avi, posem per cas, d'una fotografia i que només es vegi la iaia, sola i desemparada al costat de l'escullera del port? Jo diria que no. Per això he decidit anar a poc a poc i fer servir i aprendre allò que necessito segons la meva forma de treballar, que ja començo a tenir prou ple el disc dur.

Voldria acabar recordant el curset de l'AmiPro del llunyà hivern de 1996. Una companya de l'escola va passar tot el curset -trenta hores, recordem- a la darrera filera de l'aula, jugant al solitari i renegant contra el formador, que no podia sentir-la. Li van donar el mateix diploma que a mi i mai, però és que mai, va usar l'AmiPro a l'escola. Del Word i de l'OpenOffice ja no cal que en parlem. Es va jubilar als 60 anys i viu com una reina. Tot això que va guanyar.

Pere París

Furgoneta

Sembla que em retiren. L'altre dia en François em va conduir fins els afores del poble, al polígon industrial, i em va aparcar davant del concessionari de la Citroën. Va entrar i s'hi va estar una bona estona. Jo el veia a través dels grans vitralls, l'atenia una noia molt elegant, amb una carpeta a la mà que anava consultant de tant en tant. Van estar molta estona davant d'una Berlingo blanca, immaculada, nova. Aquesta és la paraula, nova. Sé que no puc competir amb ella. Ja porto un bon grapat d'anys treballant amb el François, des que em van fabricar allà pels anys seixanta en una gran fàbrica de la banlieu de París. I no ha estat una vida fàcil, sempre carregada de peces metàl·liques i mercaderies, amunt i avall. He de dir que en François ha estat un bon amo, m'ha cuidat bé, i mai no m'ha faltat de res, ni gasoil (m'agrada molt el de la BP, el de TOTAL m'embafa de seguida), ni oli ni líquid de frens. Però sóc una eina de treball, no un cotxe per a fardar, per això l'aspecte que tinc no és gaire encisador. Mai no m'ha pintat de nou, i en els darrers anys ja ni m'arreglava els petits bonys que em feia contra els altres cotxes en aparcar de pressa i de qualsevol manera. Ara, mai no l'he deixat tirat, cosa que no es pot dir del seu bonic Mègane. Em fa por el moment que em porti fins al desguàs. Allà em trauran les peces que encara facin servei, i després una màquina em convertirà en ferralla, i diuen que serviré per a fabricar un nou objecte. Mira, potser aprofitaran una part de mi per a fer una nova Berlingo. No es lliurarà de mi tan fàcilment, el François!

Gris

 

Semblava que avui seria un altre dia normal, com sempre. La meva vida no és gaire estimulant. ¿Recordeu aquella pel·lícula del Bill Murray, la del dia de la marmota? Doncs així és la meva vida, cada dia faig el mateix, a la mateixa hora, i envoltat de les mateixes persones, o gairebé. Una vida grisa, com se sol dir. Això em deu venir del meu pare, que era un gris d'aquells que es dedicava a atonyinar la gent en el règim anterior, com també se sol dir. Així que jo estava predestinat. Per no variar, avui m'he llevat com cada dia, m'he dutxat, m'he vestit, m'he preparat l'esmorzar i he esmorzat, he sortit de casa amb el temps just, he baixat fins l'aparcament, he agafat el meu dos cavalls groc, m'he trobat els tres primers semàfors en vermell, el del darrera m'ha tocat el clàxon tres cops, un a cada semàfor... Tot com cada dia. I en baixar per la Via Laietana, de sobte, ha passat. Tot ha perdut els colors i s'ha tornat gris. La gent, els cotxes, els autobusos, l'asfalt (bé, l'asfalt ja n'era, de gris)... He parat el cotxe, espantat, i he esperat una estona a veure què passava. Des de lluny, un guàrdia gris m'ha fet senyes per a què continués circulant, mentre no parava de bufar el seu xiulet gris. Així que he arrancat de nou mentre comprovava que la gent que veia ara portava una vida molt grisa mentre que jo posava la nota de color.