Furgoneta

Sembla que em retiren. L'altre dia en François em va conduir fins els afores del poble, al polígon industrial, i em va aparcar davant del concessionari de la Citroën. Va entrar i s'hi va estar una bona estona. Jo el veia a través dels grans vitralls, l'atenia una noia molt elegant, amb una carpeta a la mà que anava consultant de tant en tant. Van estar molta estona davant d'una Berlingo blanca, immaculada, nova. Aquesta és la paraula, nova. Sé que no puc competir amb ella. Ja porto un bon grapat d'anys treballant amb el François, des que em van fabricar allà pels anys seixanta en una gran fàbrica de la banlieu de París. I no ha estat una vida fàcil, sempre carregada de peces metàl·liques i mercaderies, amunt i avall. He de dir que en François ha estat un bon amo, m'ha cuidat bé, i mai no m'ha faltat de res, ni gasoil (m'agrada molt el de la BP, el de TOTAL m'embafa de seguida), ni oli ni líquid de frens. Però sóc una eina de treball, no un cotxe per a fardar, per això l'aspecte que tinc no és gaire encisador. Mai no m'ha pintat de nou, i en els darrers anys ja ni m'arreglava els petits bonys que em feia contra els altres cotxes en aparcar de pressa i de qualsevol manera. Ara, mai no l'he deixat tirat, cosa que no es pot dir del seu bonic Mègane. Em fa por el moment que em porti fins al desguàs. Allà em trauran les peces que encara facin servei, i després una màquina em convertirà en ferralla, i diuen que serviré per a fabricar un nou objecte. Mira, potser aprofitaran una part de mi per a fer una nova Berlingo. No es lliurarà de mi tan fàcilment, el François!