Jubilació de l'Adela.

Text escrit per a celebrar la jubilació de l'Adela, després de 31 anys de feina a l'Escola Joaquim Abril, i uns quants anys més en altres escoles.

Sembla que va ser ahir -i ja fa vint-i-vuit anys- que vaig arribar per primera vegada al Joaquim Abril per a fer una substitució i l'Adela ja hi era. I aquell dia, a més, feia pati. Amable, acollidora, com ella era i és. I fumant, tot s'ha de dir.

El que ara diré ja ho vaig escriure fa temps en un altre lloc, però és que no puc dir una altra cosa d'ella: treballadora incansable i discreta, transparent, bona persona... En tots aquests anys, l'Adela ha donat dignitat al noble art d'ensenyar a qui no sap i al difícil ofici d'ensenyar a qui no vol.

Sempre he vist l'Adela al Joaquim Abril, fins i tot quan jo ja no hi era. I ara em diuen que es jubila. I fa bé, que ja n'hi ha prou d'aguantar tants nens -i nenes-, tantes programacions, tants informes, tanto wimpri i tanta saga i tanta carta de compromís... Que l'ensenyament ja no és el que era. Ens estan envaint massa ulls mecànics i cervells electrònics de tecnologia barata que mai no podran reemplaçar una mirada humana com la seva.

Primer les retallades, i ara l'Adela es jubila. L'ensenyament d'aquest país es queda en una situació ben precària.

Adela: felicidades por la jubilación y que todo vaya muy bien. A vivir! 

Juny de 2011 

Sant Crist

Hola. Possiblement algú de vosaltres ja em coneix, sobretot si heu fet cap algun cop a Cotlliure. Fa anys, un mossèn benintencionat va pensar que un santcrist arran de mar serviria per a protegir els pescadors, i mira, aquí em vam plantar. Ja no me'n recordo del temps que porto aquí, sempre mirant l'aigua. No us negaré que estic molt distret, molta gent em ve a veure, fins i tot a l'estiu massa i tot, però què has de fer! I no paren de passar barquetes i vaixells, que també serveixen per a matar el temps. El que menys m'agrada de la meva situació són les llargues nits d'hivern, sobretot quan hi ha llevantada o bufa la tramuntana. Si sabéssiu com és de dur ésser aquí palplantat envoltat de tenebres, mentre sento les immenses onades estavellar-se contra les roques... i el vent sembla que vulgui trencar la creu. Tot i això, prefereixo ésser aquí que no com altres col·legues, que es passen la vida tancats en esglésies, ermites i catedrals i a penes veuen la llum del sol. Mira el Crist de Lepant, que només el treuen una estona el divendres sant a les tres de la tarda, i si plou, apa, cap a dins de nou i tal dia farà un any, mai millor dita la frase. Com a mínim, al Cristo de los Gitanos, siempre con sangre en las manos, siempre por desenclavar, el treuen a voltar per Sevilla tota la matinada del mateix divendres sant, ben distret amb tanta farra! Quin vers tan bonic li va dedicar el senyor Antonio Machado! També va venir pel meu poble, el senyor Antonio, però ja estava molt malalt, pobre home, i s'hi va morir. Està enterrat al nostre cementiri. A veure si tinc sort i algun dia em treuen d'aquí i m'hi porten a fer-li companyia.