Mireu-me bé. Aquí on em veieu, jo era el terror dels set mars. Em vaig enrolar en un vaixell al port de Londres quan tenia disset anys, just acabada la guerra mundial. Era un vaixell de càrrega prou gran, Karaboudjan es deia. El comandava el capità Haddock, un gran marí i un gran home. Hi vaig treballar gairebé trenta anys, i vaig recórrer tots els mars i tots els ports que us pugueu imaginar: Singapur, Panamà, San Francisco, Sidney, València... Què us explicaria de cada ciutat? No gaire cosa, doncs a penes atracàvem, descarregàvem les mercaderies, carregàvem de nou i cap a un altre lloc. Tot i això, sempre trobava una estona per a veure la meva núvia, els mariners en tenim una a cada port, diuen. Però la meva casa era a bord. Fins que una maleïda nit d'hivern, navegant per les aigües de l'Atlàntic nord, vam topar amb un iceberg, devia ser el nét del que va enfonsar el Titànic. El Karaboudjan també es va enfonsar, i tant! I ben ràpid, que anava prou carregat. Portàvem a les bodegues vint vagons de metro, que havien construït a una fàbrica de La Rochelle, cap a Sudamèrica. Vam tenir sort, tots els tripulants ens vam salvar, però els vagons de metro deuen ser encara allà baix, amb milers de tones d'aigua a sobre d'ells, potser ja una mica rovellats, amb els seus seients, els comandaments del maquinista, els vidres de les finestres, els cartells de deixeu sortir abans d'entrar, tot nou i per estrenar. I mira, ara que ja estic jubilat, em passo els matins aquí, en aquesta estació de metro, donant pa als coloms i veient passar els trens. Mentre no vingui un altre iceberg, tot anirà bé, per als trens i per a mí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada